La meva vida mai ha sigut un camp de flors

Esta redacción la hice para un concurso del año pasado. Por desgracia no gané, pero para mí eso no tiene importancia. Está escrita en catalán, por eso me disculpo con todos los hispanohablantes que no la entiendan porque no entienden el idioma. Lo siento. 


Trata sobre la dificultosa vida de una joven. Bastante "dura" para haberla escrito a la corta edad de 12 años, aunque yo prefiero describirla como "realista" ya que representa la sociedad decadente que la prensa se niega a mostrar. 

Em dic Clara Fonts. Tinc disset anys i soc filla única. La meva existència no es mereix ni anomenar-la vida. Us vull explicar com he acabat aquí, el meu passat abans de perdre el control de mi mateixa.

Per aquells temps tenia tretze anys i vivia amb els meus pares. No estàvem fets per a la convivència, sempre ens barallàvem per tot. No sabia ni on treballava el meu pare, tampoc feia l’efecte de que m’ho anés a explicar. Devia molts de diners, no s’ho volia dir a la meva mare per no preocupar-la, o això vull creure’m. La meva mare era addicte a les drogues. Cada dia es fumava sis paquets de cigarrets i solia comprar porqueries als camells dels carrerons. A vegades arribàvem a deure més de 3 mesos de lloguer. Jo em centrava en els estudis per poder treure’m una carrera i que em concedissin una beca. El meu pare no hi estava d’acord, volia que treballes fos com fos. Al institut no hi tenia moltes amigues. Amb una família com la meva, com voleu que en tingués? Era la típica estudiosa que mai es ficava amb ningú, però si algú gosava molestar-me més del compte no en sortia ven parat.

Si ja anava malament, no podeu imaginar-vos el que va venir després. Vaig patir molt aquells maleïts dies. El meu pare va ser assassinat pels homes als que els devia diners. Els policies no van investigar res de res, al cap i a la fi, tant el que matava i el que moria eren delinqüents. La meva mare va plorar durant dos setmanes seguides. Jo no vaig vessar una llàgrima per ell. Només feia que escridassar-me, inclús a vegades em maltractava físicament. Seria per aquells records tan dolorosos, pels quals no vaig plorar. Al menys la meva mare va intentar deixar les drogues, per poder donar-me una vida millor. Potser li va tornar l’amor de la maternitat. Però no va durar molt. Les drogues son una addicció i no sempre en pots escapar. Jo era a casa i ella acabava d’arribar d’un dels seus treballs de dos mesos, com a màxim. La seva cara estava demacrada i cansada, semblava que en qualsevol moment cauria al terra. I així va ser. Va caure, tenia suor fred, després van començar les compulsions. Se li va parar el cor. Vaig sentir una angoixa que no deixava que els meus pulmons agafessin aire. Aquesta vegada sí. Els meus ulls estaven a punt de crear un mar de llàgrimes. ¿Que faria sense ma mare? La autòpsia deia que va decaure per un alt consum de productes nocius.

Abans em sentia sola... ja no tenia a ningú. Tots se n’anaven. Volia morir. Massa tard ho vaig decidir, em van enviar directa a l'orfenat. D’allà vaig passar a la típica família feliç de les pel·lícules. No m’agradava aquell ambient tan... “normal”. Jo necessitava la meva família. Vaig deixar els estudis, igualment les meves notes van decaure després de la mort del meu pare. La meva ment va penetrar en un estat d’ànim horrible. Una depressió. Vaig intentar suïcidar-me, però els nous pares em tenien vigilada tot el sant dia. Després de veure quina era la meva intenció, em van portar a un psicòleg. No va funcionar. Tot era tan esgotador...vaig fugir de casa. Crec que ja tenia quinze anys. Compartia habitació amb una altre refugiada que vaig conèixer en un supermercat. Ella tenia 17 però ens enteníem bastant bé. Ens dedicàvem a pintar les parets dels carrers i vendre material il·legal per poder pagar el pis, que a més era d’un noi de dinou anys que ens el deixava més barat. No van tardar gaire a caçar-nos. La policia ens va enviar a un reformatori. Aquí la vida no es gens bonica. Somio amb un dia en el que trobi algú que m’entengui. Vull un món on la gent sàpiga que no tot és fàcil. Vull veure l’alba fora d’aquestes reixes. La meva infància no va ser bona. Potser estava destinada a acabar així. La culpa és dels meus pares? De la societat? No ho sé. Però sé que no tot esta perdut sempre queda esperança. Encara soc jove, espero ser a temps de canviar alguna cosa. La meva vida mai a sigut un camp de flors, només un desert àrid... Però sempre queda un oasi de salvació. 

Gracias por leerla.

R.R