miércoles, 23 de mayo de 2012

No sigueu els meus amics o us trenco el cap



Tinc trenta-cinc anys i aquest és el meu últim escrit. Els meus pares biològics eren uns drogoaddictes que no tenien ni per un paquet de tabac, per aquesta raó vaig acabar en un centre de menors desemparats. Des de ben petit que ni tinc amics ni m’agradaria tenir-los. Tots aquells idiotes que es passen el dia jugant i fent l’orni, no saben com n’és de dura la vida. Durant els anys he anat canalitzant el meu odi al món practicant diverses arts marcials i ficant-me en baralles sense sentit. Allà vaig conèixer un “company” que en aquells temps jo anomenava amic, que n’era jo d’ingenu. Era un xaval d’allò més divertit, fort, amb caràcter i valent, no era el nostre estil ser un caguetes. Ell era l’únic que em comprenia, o això volia creure. Van passar els anys i ens van fer fora d’aquell lloc de figaflors ploramiques. Ell va voler tenir un bon treball i formar una bona família, em va dir que era hora de assimilar-ho i madurar. Jo em vaig cabrejar i el vaig deixar que fes el que volgués. El meu lloc no era una oficina de merda plena de paperots, bolígrafs, homes amb corbata i secretaries amb més pits que cap. Jo no em rebaixaria a allò per una misèria de sou, ni pensar-hi. Tot i que em va costar, vaig acabar acceptant que necessitava treballar o fer alguna cosa per poder menjar. La meva solució va ser unir-me a una banda de la ciutat, allò són diners fàcils. Vens quatre tonteries a uns noiets que volen veure les estrelletes i ja està, però la cosa va anar a més. M’encarregaven apallissar als qui no pagaven i als traïdors que revelaven els nostres secrets, anar a buscar la mercaderia i treballs encara més bruts dels que no vull parlar. Però jo no m’hi podia negar o seria home mort, tot per la fidelitat a la banda.
Fa cinc anys, em vaig ficar en un bon embolic. Estava amb tràfic d’èxtasi, crack i heroïna. Estava creuant la duana amb un camió carregat d’adob per a plantes i la droga amagada en bosses iguals, ni es notava. Feia estona que sentia que em seguien, em començava a preocupar. Em van parar per la revisió de sempre, aquells inútils mai trobaven res. Però per la meva sorpresa el vaig veure allà palplantat davant meu, què hi feia allà?! El meu antic amic... Em van donar permís per marxar però ell em va aturar, i quan no miraven va treure una pistola i em va pressionar el ronyó dret amb ella. Em va amenaçar si no li entregava el camió. Em va portar d’hostatge fins a una zona amagada sota una autopista, hi tenia un magatzem. Em va posar un mocador als ulls i va fer una trucada. Només vaig percebre algunes paraules. “L’he de salvar... és el meu deure... el mataran... m’és igual el que digueu... i una merda...”.No vaig entendre de què estava parlant, només em vaig dedicar a formular preguntes i amenaces de mort. Tot de cop vaig recordar que quan el vaig veure portava un conillet de la Playboy vermell amb taques de sang darrere, era el signe dels KillKings, una mafia que es dedica a tenir petites bandes pel treball brut i després se’ls carrega per no tenir problemes o haver de pagar, també són coneguts per tenir una empresa de begudes... M’havia mentit! Maleït... Mentre es distreia parlant vaig poder deslligar-me. En silenci vaig agafar la primera eina que vaig trobar, una clau anglesa industrial tant gran com el meu braç. Aquell fill de puta tenia els dies comptats. Primer el vaig colpejar a l’esquena, volia que sofrís. El seu mòbil va caure a terra, el vaig xafar amb el peu i vaig tornar a la feina. Me las pagaria! Aquell traïdor em va abandonar, el mataria... faria que no tornés a veure la llum del Sol. Crec que tal i com el vaig deixar ni sa mare el podria reconèixer. Vaig marxar corrents d’allà, els seus companys vindrien a buscar-me, si trobaven el seu cadàver i jo estava a prop em farien xixina. No sé si per desgràcia o per sort la policia em va atrapar abans, tenien fotografies meves i al veurem córrer com si m’hi fos la vida (que evidentment m’hi anava) em van perseguir i em van empresonar. Vistos els meus antecedents i la quantitat de delictes que he comés no era d’estranyar que acabés escrivint el meu últim adéu. Al cap i a la fi vaig matar el meu millor amic que sense adonar-me’n em va salvar. Potser avui... o demà o l’altre, aniré a la cadira elèctrica o em posaran sense escrúpols  l’injecció letal. Què us agrada més?               

Princesa Pertorbada

Redacción de catalán para mi segundo concurso de Sant Jordi en el instituto. 

R.R.

No hay comentarios:

Publicar un comentario